Un dia inoblidable!
Era molt d’hora, exactament les nou del matí, i el mòbil va sonar. Jo, sense ganes d’agafar-lo, vaig obrir una mica els ulls i vaig mirar qui era. Era un company del meu equip (C.E.Sabadell) i em va dir que el Betis, el meu equip, entrenava al camp del Sabadell a les deu i mitja del matí. Jo no m’ho creia i li vaig dir que deixes de dir tonteries. Ell, amb una veu seriosa, em va dir que vingués amb ell a veure-ho i que si volia em passava a buscar amb el cotxe del seu pare.
Vaig fer un salt del llit, em vaig treure el pijama i em vaig posar el xandall del Betis. Vaig baixar de casa amb presa i amb una il·lusió que no me la podia treure ningú. El meu amic va arribar al meu portal. Vaig ficar-me al cotxe i vam anar al camp.
Quan vam arribar hi havia molta afició del Betis, com sempre, cant i esperant al nostre equip. Els responsables del Sabadell em van dir que l’entrenament era a porta tancada, ja que jugaven aquella nit al camp del Barça i tenien que fer tàctiques prèvies al partit. Tota l’afició es va quedar muda, decebuda. No podíem veure al nostre equip entrenar. Nosaltres ens vam quedar esperant-los a que arribessin, amb esperances d’entrar una estona a l’entrenament.
A les 11 del matí, l’expedició verd-i-blanca va arribar. L’afició va explotar d’alegria i vam cantar més fort que en tot el matí. Els jugador van anar baixant de l’autocar, firmant autògrafs als aficionats que portàvem cinquanta minuts esperant-los. L’últim que va baixar del l’autocar va ser Gordillo. Li vam preguntar si podíem entrar, que ens feia molta il·lusió. Gordillo, ens va dir que no es preocupéssim i que ho intentaria. Desprès de deu minuts, va sortir un policia i ens va dir que podíem entrar, que l’entrenament era a porta oberta.
Vam entrar corrents, cantant com bogos. Ens vam seure a la tribuna de l’estadi, no vam parar de cantar i d’animar al nostre equip, ja que a la nit jugàvem contra el millor equip del món i en un camp molt difícil de guanyar, el Camp Nou. Desprès de quaranta-cinc minuts d’entrenament, els jugadors del Betis van fer un rondo i van estirar els músculs. Desprès es van apropar a nosaltres i ens van llançar samarretes. Vaig estar apunt d’agafar una samarreta, però un pare es va llançar i la va agafar abans que jo. Els jugadors es van ficar cap al túnel de vestidors i jo vaig marxar de l’estadi.
Vaig arribar a casa content, amb la samarreta firmada. Poc desprès,
em vaig preparar per anar al partit, al Camp Nou, amb la Cristina Santmartí (professora de català). Vam quedar, a les 19:30, i vam
agafar l’autocar de la Penya Barcelonista de Sabadell que ens va portar fins l’estadi del Barça. Allà va ser una festa. El Barça es va posar guanyant 2-0, però poc abans de la mitja part el Betis va retallar distàncies amb un gol de Jorge Molina. Així es va anar al descans (2-1). La
Cristina, estava contenta ja que el seu equip anava guanyant. Només començar la segona part, Santa Cruz va ficar un golàs i va empatar el partir a 2. L’afició verd-i-blanca va explotar d’alegria. La
Cristina ja es va posar dels nervis. La lliga se li escapava al Barça, al seu estadi, davant la seva afició i contra el Betis! El Barça tenia molts nervis, el minuts passaven i el resultat era de 2-2.
Com casi sempre, guanya el millor. El Barça va guanyar 4-2. Tota l’afició del Betis va corejar el nom del club, va fer un partit increïble, davant el millor equip del món i el millor Barça de la història.
Vam tornar a l’autocar de la Penya i vam posar rumb a Sabadell. Cap a les 00:15 de la nit, vam arribar. Ens vam fer una abraçada, com bones persones, i ens vam anar cada un cap a casa seva, que al dia següent teníem que anar el cole.
El futbol és només un esport. Pots ser d’un equip o d’un altre, però sempre has de respectar al rival, a la gent que sigui d’un altre equip. Aquest dia va ser un exemple.
